Què és l’home segons Plató, Aristòtil i Descartes?

 

Plató concep a l'home com a ciutadà de dos mons: el món sensible i el món intel·ligible, encara que sent racional està més a prop de ser del segon.

Aquí tenim una definició que va donar Plató de l'home:

“Home. Animal sense ales, amb dos peus, amb les ungles planes; l'únic entre els éssers que és capaç d'adquirir una ciència fundada en raonaments”.        

Per altre banda, Aristòtil veu a l'home, a diferència de tots els animals, amb la capacitat de posseir la raó o almenys de saber utilitzar-la. Per entendreu millor aqui teniu un text seu:       

“S'admet que hi ha tres coses per les quals els homes es fan bons i virtuosos, i aquestes tres coses són la naturalesa, l'hàbit i la raó. Els altres animals viuen primordialment per acció de la naturalesa, si ben alguns, en un grau molt petit, són també portats pels hàbits; l'home, en canvi, viu també per acció de la raó, ja que és l'únic entre els animals que posseeix raó; de manera que en ell aquestes tres coses han de guardar harmonia recíproca entre si. Els homes, en efecte, obren amb freqüència de manera contrària als hàbits que han adquirit i a la seva naturalesa a causa de la seva raó, si estan convençuts que algun altre camí d'acció els és preferible”

ARISTÒTIL: Política, VII, 12, 1332b

 

René Descartes ens planteja el seu concepte de l'ésser humà des d'una perspectiva cristiana en la qual proposa dividir a l'ésser humà en substància espiritual i substància extensa, on planteja que el cos humà es veu sotmès per les lleis naturals i mecàniques, mentre que l’ànima no es veu limitada per les lleis anteriors i és lliure amb la capacitat d’iniciativa i espontaneïtat pròpia; aixo ho podem veure en la seva sisena meditació en la qual diu:   

"Encara que tinc jo un cos al que estic estretament unit, no obstant això, ja que, d'una banda, tinc una idea clara i diferent del mi mateix, segons la qual sóc alguna cosa que pensa i no extens i, d'altra banda, tinc una idea diferent del cos, segons la qual aquest és una cosa extensa, que no pensa, resulta cert que jo, és a dir, la meva ànima, per la qual sóc el que sóc, és sencera i veritablement diferent del meu cos, podent ser i existir sense el cos."

 

Sara Distefano

L'animal Racional "L'ésser humà"

L'ésser humà és un animal racional ja que està dotat de llenguatge i té la capacitat de raonar i justificar les accions que dur a terme. A més l'antropologia filosòfica atribueix a l'home una historia, la qual l'home sap tota la historia de l'existència de la vida humana i podrà tindrà-ho com a guia per rectificar tot allò que l'home no ha fet bé i millorar tot allò que ha fet bé.

Vist des del punt de vista de la definició clàssica de l'ésser humà, Kant, diu que l'home pertany a dos mons: al món fenomènic; que és basa en les accions de l'ésser humà, els fenòmens, i el segon món és el món noümènic o intel·ligible, que es compren des de la raó pràctica, com l'home com subjecte moral autònom i lliure.

Per altra banda, des d'un punt biològic l'infant humà neix amb un retard en la maduració neuromuscular, la qual hi ha dos autors que parlen de com l'ésser humà supera aquest desavantatge. Per Helmuth Plessner  diu que l'ésser humà supera aquest problema mitjançant el llenguatge, i Arnold Gehlen que diu que l'ésser humà ho supera a partir de l'acció que permet ha l'home dominar l'ambient per sobreviure.

Per aquest motiu l'ésser humà és pot diferenciar dels altres animals, la qual l'home viu observant tot el món, tota la historia, tota la cultura que l'envolta, mentre que un altre animal sense tindre aquesta carència del retard de maduració viu per el medi ambient que l'envolta i poder sobreviure a la natura.

A més a més, l'ésser humà té una altra característica, la recerca de perquè existim, l'home sempre té la curiositat d'ampliar els seus coneixements, de buscar coses noves, cosa que provoca que aquesta recerca sigui inacabable. 

Laura Olivella 

Models de democràcia

Filofoto Política

En aquesta imatge podem observar com la política sempre busca la justícia i el dret per les persones, per els habitants. Però a la vegada, a les esquenes de tots, accepta diners. Això ho podem relacionar amb l'actualitat, on veiem nosaltres mateixos que els nostres polítics els hi preocupen més els diners, per ells mateixos, que per el propi poble. 

Els actuals polítics busquen la justícia però moralment parlant no és gaire ètic, ja que a la vegada busquen un benefici propi, per ells mateixos solament.El que haurien de fer els nostres polítics és estar per el poble i buscar el benefici per a tots, no només per ells, i pensar més amb el poble, amb el que vol o necessita.

En aquesta imatge també observem que la dona té els ulls tapats, això ens podria fer pensar en que els polítics es fan els cecs amb els "suborns" que accepta, per que això no es ben vist en la societat.

Anna Ubanell

John Stuart Mill

"Si pot haver algun possible dubte sobre que una persona noble pugui ser més feliç a causa de la seva noblesa, el que si no pot dubtar-se és que fa més feliços els altres i que el món en general guanya immensament amb això. El utilitarisme, per tant, només podria assolir els seus objectius mitjançant el cultiu general de la noblesa de les persones "

John Stuart Mill

John Stuart Mill va néixer el 20 de Maig de 1806 a Londres. Fou un filòsof i economista anglès, i un dels principals representants del neoempirisme anglès del s. XIX.

Va ser educat per el seu pare, James Mill. Va estudiar grec als 3 anys i, als 17 anys, va acabar cursos d'estudis avançats literatura i filosofia grega, química, botànica, psicologia i dret. A l'edat de 21 anys, va patir una crisi emocional, que ell mateix va caracteritzar després com el resultat d'una pèrdua de l'entusiasme per les metes que es va marcar. Després de diversos anys de descans, va aconseguir reiniciar la seva carrera.

Va rebutjar un càrrec oficial per a afers exteriors de l'Índia i és membre del Parlament durant el trienni 1865-1868. Va viure entre Londres i Avinyó, on havia mort, durant un viatge a França, la que des de 1852 era la seva dona, Harriet Taylor, amb qui havia conviscut platònicament i compartit interessos intel·lectuals des de 1831 i amb qui es va casar tres anys després que enviudés del seu marit.

La filosofia de John Stuart Mill és una reelaboració de la tradició empirista i liberal anglesa, de l'utilitarisme i de l'esperit positivista.

Mill va escriure obres com Utilitarisme (1836), on sosté que el coneixement es basa en l'experiència humana. Va assenyalar que la llibertat està amenaçada per la desigualtat social i per la tirania política. Va lluitar per millorar les condicions dels treballadors. Al Parlament, va ser considerat un radical al defensar mesures com la propietat pública dels recursos naturals, la igualtat de les dones, l'educació obligatòria i el control de natalitat. La seva defensa del sufragi femení en els debats sobre el Programa de Reformes de 1867 va portar a la formació del moviment sufragista.

Entre els seus nombrosos llibres destaquen Principis d'economia política (1848), Sobre l'esclavitud de les dones (1869), Autobiografia (1873) i Tres assajos sobre religió (1874).          

L’any 1868, John Stuart Mill, va tornar a França i va morir el 8 de maig de 1873 a Avinyó.

Som el que som

Persones, poble, habitants, veïnat, tots són sinònims de ciutadans. Un ciutadà ha de ser una persona amb drets, com el dret d'expressió i el d'opinió. Un ciutadà a de ser un mateix, tindre les seves pròpies opinions, i dur a terme les accions que vulgui, sempre respectant els que l'envolten. Un ciutadà a de tenir els seus criteris, sense que ningú l'obligui a ser una altre persona. Tal com deia John Stuart Mill "buscar el nostre propi bé a la nostra pròpia manera, sempre que no intentem privar dels seus béns els altres o frenar els seus esforços per obtenir-los". 

Per altra banda, les funcions que té l'Estat sobre els ciutadans són posar l'ordre públic i la convivència pacifica, a partir d'unes lleis que els regulin, garantint als ciutadans uns dret i deures. L'Estat mai ha de ser paternalista, és a dir, no pot actuar com a pare que cuida els seus fills menors d'edat. L'Estat ha de promoure la iniciativa pública on els ciutadans resolguin els seus problemes per ells mateixos, aprenent a ser autodidactes. A més a més, no pot haver-hi una gran separació entre l'Estat i els ciutadans, perquè si hi ha separació no hi ha una representació sobre els ciutadans, que al cap i a la fi, és la principal funció de l'estat, representar el seu poble. Considerant a Jean-Jacques Rousseau i a John Stuar Mill, deien que la democràcia era la condició indispensable per al desenvolupament social i moral dels individus, el qual no seria possible sense el control democràtic de les condicions materials de la vida, és a dir, de les condicions socials i econòmiques. Per tant, la democràcia ha d'abraçar tota la vida social i no limitar-se a un procediment per a l'elecció de líders. 

En resum, tot ciutadà a de ser com ell vulgui, sempre respectant el altres, i l'Estat no pot obligar als ciutadans a ser una altra cosa.

Laura Olivella

FILOFOTO 2

La mentalitat humana és com un laberint sense sortida. La filosofia de vegades entra en un laberint que és massa complex, aixó fa que la ment humana doni moltes voltes als pensaments. 

                                                                                                                         Anna Ubanell

Hauríem d'aprofitar el que tenim i valorar-ho més, perquè hi ha molta gent que no té ni la meitat del que tenim nosaltres. Aquesta fotografia és un clar exemple de la situació al món actualment. Al'esquerra podem observar les faveles del Brasil una sobre de l'altre, fetes de  i just al costat una urbanització o un hotel de luxe.

                                                                                                                  Maria Piferrer

Mapa conceptual: El Dret

Filofotos: Justícia

Les imatges anteriors, les podem relacionar, ja que les dos ens proposen l'idea de que la justícia no existeix sense la igualtat. Ja que, per exemple, si a una determinada situació en la qual es planteja un problema, apliquem solucions diferents depenent del individu que estigui involucrat, no estem sent justos.

A vegades, s'aplica la justícia, ocultant o sense tenir en comte, voluntàriament, alguns aspectes o situacions, que no estarien produint ningun benefici a la persona o persones que l'apliquen. Per la qual cosa en moltes ocasions diem que la justícia en cega.

Sara Ditefano



Què és la JUSTÍCIA?

Durant aquests dies hem estat treballant la justícia a classe. És un tema molt ampli, ja que es pot donar el cas que quan és just per uns és injust per uns altres. Per això la justícia treballa des d'un punt de vista legítim i moral.

Aquí us deixem un vídeo d'uns trenta minuts, on s'explica que és la Justícia. Aquest vídeo prové del programa de TV3 "Amb Filosofia", en el qual hi participa la Marina Garcés, professora de Filosofia de la Universitat de Saragossa; la Roser Bach, magistrada i directora de l'Escola Judicial; el José María Mena, exfiscal en cap del TSJ de Catalunya, i per últim l'Andreu Jaume, editor.

                       I per tu què és la  JUSTÍCIA? Deixa la teva.

Mapa conceptual: Teories sobre la Justícia

Filofoto: Política

Com podeu veure a la imatge estan representats l’Estat, el peix negre, i els ciutadans, el banc de peixos més petits. En les dos situacions, primer la del Estat que té més poder que els ciutadans, i seguidament  la dels ciutadans que tenen més poder que l’Estat, podem identificar que sempre hi ha algú per sobre dels altres. Per això os proposo unes qüestions de debat per que podeu comentar i opinar sobre la imatge i el tema: Creieu que ha de tenir més poder l’Estat que els ciutadans? O al contrari? O haurien de tenir el mateix grau de poder? Creus que els ciutadans han d’estar sotmesos a l’Estat? O han de viure amb harmonia, és  a dir, buscant el benefici mutu? O l’Estat ha de buscar només el benefici per els ciutadans?

Doneu-nos la vostra opinió comentant aquesta entrada.

Sara Distefano

Mapa conceptual: L'estat Modern

Mapa conceptual: Poder executiu i formes de govern

Filòsofs contractualistes

THOMAS HOBBES (1588-1679)

Thomas Hobbes

Defensa el poder absolut per part de l’Estat, és a dir, l’absolutisme.

Hobbes diu que l'estat natural és un estat de guerra, on l'home es converteix en un llop per als altres homes, i on tots lluiten per la seva vida i, per tant, viuen en la inseguretat.

A més, a més, diu que l'ésser humà renuncia al seu dret natural per aconseguir la seguretat i la pau, i acontentant-se amb un grau de llibertat que ha de ser "pactat" entre tots.

JOHN LOCKE (1632-1704)

John Locke

Defensa un Estat liberal (liberalisme polític) amb un sistema de democràcia representativa, és a dir, el seu estat natural és pacífic.

Mostra un interès especial en l’àmbit privat de l’àmbit públic. Té també un especial interès a diferenciar clarament les funcions i les limitacions de l'Estat per evitar tota temptació d'absolutisme. Per tant els poders de l’Estat es divideixen en poder legislatiu, per a fer les lleis; un poder executiu, el govern; i el federatiu, que s'ocuparia de les relacions amb els altres estats.

Els poders per Locke depenen tots del legislatiu i aquest de la voluntat dels ciutadans, de manera que la violació de les lleis per part dels governants implica una declaració d'estat de guerra contra el poble, el qual tindrà dret de rebel·lió.

J. J. ROUSSEAU (1712-1778)

J. J. Rousseau

Diu que l’home neix bo (bon salvatge) i es torna dolent (egoista i depravat). Defensa la democràcia directa.

Rousseau descriu l'estat de naturalesa com un d’indiferència mútua entre l’Estat i el poble. En l'estat de la naturalesa no pot existir una harmonia entre interès propi i interès col·lectiu, ja que tots dos s'exclouen.

Per Rousseau la sobirania, el dret i el poder de la societat, producte del contracte, és indivisible i inalienable. Això vol dir que la sobirania pertany a tot el cos social i a ell estan subordinats tant el govern com els ciutadans.

DAVID HUME (1711-1776)

David Hume

Diu que l’Estat s’ha de dedicar a preservar la societat.

La Justícia és una convenció necessària i útil per a la formació de la societat que es fonamenta en l'interès comú i en el sentiment de simpatia (necessari en les relacions socials).

Les lleis no són arbitràries, però tampoc són eternes, sinó que es basen en la utilitat pública. Per aquest motiu, es poden modificar o eliminar, quan deixen de ser útils.

JOHN RAWLS (1921-2002)

John Rawls

Rawls és crític davant el liberalisme. I defineix la societat com una "empresa cooperativa encaminada al benefici mutu ".

La idea de Rawls és demostrar que la societat és un producte de la nostra decisió individual (una empresa), però que els avantatges que és capaç de proporcionar només seran assolits si es planteja com una empresa cooperativa, en lloc de competitiva, en què el benefici sigui distribuït de forma justa.

Rawls considera la justícia com la virtut principal de les institucions socials. S'identifica amb la imparcialitat o l'equitat. Els beneficis que la societat aporta als seus membres són principalment drets i béns fonamentals. 

Sara Distefano

Ho estem fent bé?

Des de l'antiguitat, les persones tenien present el que era la ciutadania, com en l'antiga Grècia o en l'antiga Roma. La ciutadania, etimològicament parlant té el seu origen en la paraula ciutat, ja que era la unitat política més important, on el individu és considera membre de ple dret de la comunitat, gràcies a la comunitat política. I en contrapartida, el ciutadà ha de complir amb certes obligacions per tirar en davant aquesta comunitat política. El ciutadà dintre d'aquesta comunitat té dret a decidir qui el representa i té el dret de ser informat de tot allò que el pot afectar tant econòmicament com socialment. 

Per què actualment, quan les coses haurien d'haver evolucionat d'una manera extraordinària, hem rebobinat en el temps? Per el diners, per el poder, per sentir-se més fort que els altres. Si la comunitat política actual penses més amb els ciutadans, els ciutadans poguessin elegir aquell qui el representa, no com avui en dia que podem elegir el partit però no el representant, com avui en dia, que posen per davant les lleis que lo que és legitim, és a dir, posar per davant el poder que la moral. 

El que hauríem de fer és anar tots a una, que l'Estat comuniqui tot el que pot perjudicar al ciutadans, a aquells a qui representen. Mirar si una llei en aquell moment en el que es troben és moral, ja que els temps i els pensament canvies, i el que podria ser legitim en una època, en una altra podria no ser-ho. I a canvi, els ciutadans respectar i complir amb els seus deures, perquè l'Estat vagi endavant. 

Laura Olivella

Estem penjant d'un fil?

Estem penjant d'un fil? Podem saber quin camí seguir? Sabem ben bé si el que decidim és correcte? Tenim raons suficients per jutjar la nostra elecció?

Ningú pot saber exactament si una cosa està bé, ja que hi ha moltes opinions al respecte,i pel que està bé per uns està malament per altres. Tothom és com un llibre obert, al qual cada historia és diferent i et sorprèn. Tothom té la seva opinió al qual amb això utilitza l’ètica per raonar i justificar segons els seu parer la moral la qual ha seguit. L’ètica no és exacta, no és perfecta, l’ètica és subjectiva, les raons que pots tindre per triar un camí o un altre, per caure o no caure del fil, poden ser indiferents. Seguit l’escepticisme, no és pot jutjar que és just i que és injust, que està bé i que està malament. A vegades la moral que segueixes és per pressió externa, com en el primer estadi de Kölberg; obediència i por al càstig, en el tercer estadi; expectatives interpersonals i en el quart estadi; normes socials establertes.       

Laura Olivella

Filofoto: L'ètica i la moral

Aquesta imatge, per una banda, representa la moral, perquè simbolitza la dimensió de la vida humana relacionada amb la llibertat d’elecció. Ja que com podem veure hi ha un home que està influenciat per un àngel i un dimoni, o el bé i el mal, a l'hora de prendre una decisió; però al final és ell qui decideix el que vol fer. I per altre banda,  representa l’ètica, per el simple fet de decidir  entre el bé o el mal, segons el que més en convingui per respectar i donar suport als nostres principis.

Sara Distefano 

Filofoto: El saber pràctic

Saber pràctic

En aquesta imatge podem veure representada una balança, que representa l’equilibri entre els dos elements amb els quals Aristòtil va dividir el saber pràctic, és a dir, l’equilibri entre la prudència i la tècnica. La prudència, la qual intenta orientar l’acció pròpiament dita, i que té com a finalitat fer accions bones en si mateixes, sense cap altre fi; i  que produeix bens globals de caràcter moral. I la tècnica intenta orientar l’acció productiva, és a dir, té com a finalitat fer accions amb un fi; i proporciona bens concrets i particulars.

 

Sara Distefano

Teoria de l’acció comunicativa de Jürgen Habermas

Vinyeta sobre la realitat

Vinyeta sobre la realitat

René Descartes

René Descartes fou un filòsof, científic i matemàtic francès, que va néixer el 31 de març de 1596 a La Haye, França, i mor el 11 de febrer de 1650 de pulmonia.

Va néixer el si d’una família de funcionaris. La seva mare va morir un mes després del seu naixement, de la qual va heretar una fortuna que li va permetre viure amb independència econòmica. Amb vuit anys va entrar a l'escola jesuïta de La Flèche a Anjou, on va romandre fins als 16 anys. Descartes va estudiar matemàtiques i escolasticisme amb el propòsit d'orientar la raó humana per comprendre la doctrina cristiana. Va estar influenciat pel Catolicisme. En finalitzar els seus estudis a l'escola, es va matricular en Dret a la Universitat de Poitiers, obtenint la llicenciatura en 1616. El 1618 va entrar al servei del príncep Maurici I de Nassau-Orange amb la intenció de seguir la carrera militar.

Es va traslladar a Itàlia, on va romandre de 1623 a 1624 i va marxar a França, on va residir entre 1624 i 1628. En aquest període, es va dedicar plenament a la filosofia i a realitzar experiments d'òptica. En 1628, després de vendre les seves propietats a França, va partir a Holanda, on va viure en diferents ciutats. Va ser en aquells dies quan va escriure “Assajos filosòfics (1637). Aquesta està composta de quatre parts: un assaig sobre geometria, un altre sobre òptica , un tercer sobre meteors i l'últim, el Discurs del mètode, que descrivia les seves especulacions filosòfiques. A aquest li van seguir, entre altres assaigs, Meditacions metafísiques (1642) i Els principis de la filosofia (1644).

Va tractar d'aplicar a la filosofia els procediments racionals inductius de la ciència, i en concret de les matemàtiques. Abans de configurar el seu mètode, la filosofia havia estat dominada pel mètode escolàstic, que es basava per complet en comparar i contrastar les opinions d'autoritats reconegudes. Rebutjant aquest sistema, Descartes va establir:

"En la nostra recerca del camí directe a la veritat, no hauríem ocupar d'objectes dels que no puguem aconseguir una certesa similar a les de les demostracions de l'aritmètica i la geometria.”

És per això va dubtar de tot fins haver establert les raons per creure-la. Va partir de la Primera veritat​​, "Penso, després existeixo".

A partir del principi que la clara consciència del pensament prova la seva pròpia existència, va mantenir l'existència de Déu. Déu, segons la filosofia de Descartes, va crear dues classes de substàncies que constitueixen el tot de la realitat. Una classe era la intel·ligència, i l'altra la física, seva filosofia. Es va aproximar a la teoria de Copèrnic sobre el Univers, però en el seu lloc va idear una doctrina dels vòrtex, on l'espai estava ple de matèria, en diversos estats, girant sobre el Sol.

La seva contribució més important a les matemàtiques va ser la sistematització de la geometria analítica.

Descartes va ser el responsable de la utilització de les últimes lletres de l'alfabet per designar les quantitats desconegudes i les primeres lletres per les conegudes.

En 1649 Descartes va ser convidat a la cort de Cristina de Suècia a Estocolm per donar a la reina classes de filosofia. Tot semblava anar-li bé, fins que Cristina va insistir a fer que li ensenyés filosofia a partir de les cinc de matí en una estança gran i freda. Després de tres mesos de impartir les classes, es  va posar malalt  i va morir de pulmonia.